Vicenta
Comprar
Download
Escoltar:
Son les nou i mitja e la nit
el Cabanyal fosqueja
Vicenta esta prenent la fresca
davant sa casa a la vorera
el seu cos de huitanta anys
es sosté sense traves
per una cadira de platja
de pates oxidades
que es va comprar aquell any llunyà
amb la primera “magefesa” de cuina
en la ma esquerra
una blaugrana bandera
ja molt engrogueida
i amb la dreta saluda als cotxes
eixelebradament conduits
per xics de vint que fan un rally
pels carrers estrets
dels poblats mariners
Des que Toni morí
el mateix día que
aquell guardia tan lleig
va fer eixe embolic
Ella pensa que han passat 20 anys
pero no ho sap cert
mai Vicenta va ser tan feliç
com el dia aquell
Ni tampoc quan el seu fill
li dona a Ximet
encara que va ser
el seu primer net
Pocs mesos despres
de que Toni es quedá
per sempre faenant
per sempre en la mar
A ella el futbol no li deia res
es mes l´odiava
sempre hagues volgut anar
del braç de Toni agarrada
pels carrers de Colón i de la Pau
pero Toni anava
amb els seus amics del peix
a Vallejo i tard tornava
Cridant com un mico en cel
de no res es disgustava
i encara que en 20 anys ell
mai la ma li alçava
no podia evitar sentir-se
un poc espantada
quan l´homenot de 1 ´80
portava el cor ences
i el dimoni amb ell
Li atribuia que
per ximpleries s´empipés
i ell contestava sec
“perque vull” sense mes
D´amunt de que vam perdre una guerra
almenys vull tenir el goig
que el meu equip guanye un partit
caguendeu caguentot
Quan estava enujat
el seu Valencià era fort
la parauleta al vent
la boca tirant foc
Se senyava rapidament
per evitar
acabar els 2 en l´infern
per blasfemar
Quan ell no va tornar
tot li recordava
olors objectes sons
pero el temps
la memoria li esborrava
Fins que va arribar un moment
per a l´escandol intim
que es doná compte
de no precisar
el rostre del seu amat
Aquell a qui volia des que
en aquell parc
quan va acabar la guerra
la va veure devorar
desesperadament
un tros de pa
negre com el carbó
sense pensar-ho
li dona el seu
“no se preocupe Vd
hoy he comido bien”
Un dissabte plujós
de fa moltes tardors
avorrida va endollar
el vell televisor
el “telefunken” del saló
i en aquell nou canal
que es parlava Valencià
allí estava el llevant
I va començar a plorar
i Toni estava allí
i continuava plorant
per veure al seu marit
Ja hi ha prou caguendeu
cridava enfellonit
i Vicenta pensava que mai
les llagrimes deixarien d´eixir
Poc abans de clarejar
Vicenta es desperta
no plorava i va
començar a buscar
la vella bandera
La que el seu fill i el seu marit
portaven “a ferro”
des de la Malva-rosa
fins a Vallejo
La que duu des de fa 19 anys
Al ciutat de Valencià amb ella
amb la que feia el salut
i els Xavals “ ei aguela
Ja som de primera”
i Toni des del cel
Per fi caguendeu